Fa una setmana, el món de l’esport va rebre una forta commoció: el set vegades campió del món de Formula 1, l’alemany Michael Schumacher, va patir un greu accident d’esquí. xocat amb una roca al baixar fora pista a les pistes dels Alps francesos) Immediatament, va sigut traslladat a l’Hospital Universitari de Granoble,on està sent intervingut, amb pronòstic reservat.

No és el primer accident greu de Shumacher fora del circuit de Formula 1. Anys endarrere, ja va patir un accident a Cartagena provant una motocicleta, i també fortes caigudes a la modalitat de Superbikes. Això sense comptar tots els anys com a corredor d’un bòlid que superava els 300 km/h en velocitat punta, amb viratges, avançaments i maniobres diverses, totes elles al límit, i també accidents dins del circuit.

De totes formes, no és moment de qüestionar la prudència de Shumacher, menys ara que el pronòstic sobre la seva vida és incert. Desitjar-li al pilot alemany tota la sort en aquesta nova lluita que està tenint per sobreviure a un accident greu.

Imatge extreta del buscador de Google

Cap fred i Cap calent

La reflexió avui era més sensacionalista que no de caire psicològic, com les darreres entrades d’aquest blog. És lògic pensar que esportistes que han estat tant de temps vivint al límit, amb l’adrenalina del perill físic i la tensió dels moments àlgids als núvols, abandonarà 100% aquesta activitat un cop es retiri, i estarà a casa seva, fent de pare de família, sense més emoció que obrir la factura del llum per saber si hi hagut una pujada alarmant? Aquesta tessitura la planteja Alfredo Relaño, director del diari esportiu AS, en un eloqüent article – Michael Schumacher, adicto al riesgo- que podeu llegir a través del link que adjunto al final de la pàgina.

També em ve al cap el sensacional corredor de muntanyes, entre moltes disciplines que practica, Kilian Jornet, que en múltiples entrevistes parla de la seva necessitat personal de conviure, no només amb la natura, sinó de competir també contra el rellotge, i la necessitat de fer bullir la sang al pit, i d’exposar-se a situacions pròpies de la muntanya estimulants. Si em posés a buscar, podria trobar milers i milers d’exemples més.

Però la idea general queda clara. Ara bé, què fem amb aquests casos, esportistes retirats que juren no poder abandonar la seva dosis d’activitat de risc? Penso que no “hem” de fer res al respecte, tot i que molts cops es parli d’un treball de “descompressió psicològica “ per habituar al esportista a la nova vida sedentària. Al final, cadascú dictarà el seu camí a seguir.

El que em sembla interessant, és el paper d’aquests grans amants del risc com a formadors. Estic completament convençut, que, si bé no són el millor exemple a seguir jugant-se la vida en algunes situacions, el seu entusiasme i les seves ganes de seguir involucrats en el seu camp esportiu, els pot dur a desenvolupar projectes i nous espais de formació per a la gent jove apassionats. Ells serien, el cap calent. Junt amb ells, el treball d’un expert que aporti un punt més prudent, més racional, que faci el paper del cap fred. El cap calent, i el cap fred, com a unió.

Link corresponent al article d’opinihttp://opinion.as.com/opinion/2013/12/30/portada/1388361313_540453.html

Dones un cop d’ull a la premsa esportiva avui i trobes diverses notícies d’actualitat, totes amb un denominador comú: La importància del rol en l’esportista.

La primera notícia que he llegit és sobre el tema de moda: La pilota d’Or. Franck Rivery ha denunciat que es compari el seu balanç golejador amb el del portugués Cristiano Ronaldo argumentant que ell “incendiar defenses”. És una forma de dir que tot i que les tasques d’ambdós jugadors són diferents, no es pot menystenir la del fiancés.

Segueixes llegint i trobes una entrevista a Ricky Rubio, un dels diferents espanyols que està provant sort a la NBA des del 2011, concretament militant als Timberwolkes. Questionat sobre la seva puntuació a cistella, Rubio comenta “que no està obligat a anotar, que a ell li correspon dirigir a l’equip i està bé en defensa”. El base català té clar que l’equip disposa d’especialistes i quines són les seves funcions prioritàries.

Deixant el món de la pilota per anar als taulers, el nou campió mundial d’escacs, el jove norueg Magnus Carlsen, ha reconegut a través del seu representant que no soporta que l’anomenin el nou Messi dels escacs. Ens trobem, en aquest cas, amb una comparació absolutament abstracta, al comparar les habilitats de dos jugadors en disciplines diferents.

Imatge del diariosport, versió digital

Rols i esport

En comú trobem que els 3 protagonistes del present article fan peticions similars. Dit d’una manera imprecisa però entenedora, estan dient: “ Ep, estic aquí perquè se’m valori per això, allò i allò altre, no de la manera que vosaltres voleu”. Als esportistes, i als treballadors de qualsevol empresa, se’ls hi pauta des del primer dia què s’espera d’ells, com es vol que es treballi i quins són els objectius que ha d’assolir. A partir d’aquí, els mitjans de comunicació i la plebe sempre s’encarregaran de fer d’entrenadors (ens encanta, sobretot al món del Fútbol) i anirem donant cadascú la nostra opinió ( que si el Ribery no és un extrem nat, i hauria d’arrancar des de més endarrere, que és on fa mal, que si Rubio quan fa mal és en el 2 contra 2 i en la recuperació de pilota i que no ha de jugar-se gaires tirs, que si Carlsen és un jugador agressiu que pressiona esperant l’error de l’adversari) de tal manera, que el jugador acaba rebent molts imputs que el poden arribar a descol·locar.

George Mead (article publicat posteriorment, any 1991), un dels pioners del Conductisme Social, fa dues distincions: El I i el Me. El I (self) des del principi de la creativitat i l’ instint, i el  “Me”  com la valoració que fa la persona sobre les expectatives dels altres a través de la interacció. Per Mead, la importància radica en quines accions realitzem i com les processem, per acabar definint el nostre jo. En aquest sentit, les instruccions clares i precises sobre què esperem del jugador ajuden a que aquest tingui una impressió  sobre quines són les seves funcions.

Per part meva, afegir que els rols sempre m’han semblat mutables i que la grandesa dels esportistes i dels preparadors – sobretot quan tornen d’una lesió o quan no han assolit un objectiu important-  està en poder reformular-los en funció a com escanegem l’estat actual del jugador – condicions físiques, mentals, tàctiques i tècniques del moment-.

Tendim a vegades a formular funcions genèriques i poc precises “aquest jugador ha de marcar les diferencies” o “ ha de tirar del carro”. Què vol dir tot això? No és més fàcil operativitzar les funcions de cadascú com a jugador i de l’equip? El jugador ha de poder mesurar el que tu li estàs demanant com a entrenador i tu has de donar-li la suficient flexibilitat per entendre que segons les circumstàncies de la competició, pot haver de realitzar unes funcions diferents en pro del bé comú.

Per acabar, afegir que tots acabem comparant sempre jugadors i fent paral·lelismes entre aquest i l’altre, però que en general, els jugadors, com tots nosaltres al nostre àmbit de treball, el que volen realment és un retorn sobre com està realitzant i quines són les seves funcions -feedback, ja parlarem d’ell-, especialment en etapes d’iniciació esportiva, on l’esportista s’està formant i el que vol per sobre de tot és saber quin jugador serà en el futur. Ell decidirà, però tu el pots acompanyar, i aconsellar si decideix canviar.

Referències

Mead, G. H.: La Génesis del self y el control social (artículo de Mead, en REIS, nº 55, 1991

El passat 20 d’Octubre, a la carrera de Moto GP a Phillip Island, Austràlia, la nota destacada fou la desqualificació de Marc Márquez, flamant campió mundial. A causa de la penalització, Jorge Lorenzo va aconseguir retallar uns punts importantíssims i convertir la recta final del campionat en un cara a cara entre els dos pilots. Sobre la desqualificació de Márquez, el pilot balear va comentar que “ja era hora que es compensés la meva mala sort” – en relació a les dues caigudes que ha patit aquest curs amb lesió inclosa d’espatlla-

L’afirmació de Jorge Lorenzo pot tenir varies lectures: Que ell atribueix a la mala sort les caigudes sofertes aquesta temporada, que la mala sort és “seva” com a característica diferencial respecte la resta de pilots o que estava frisant per veure com aquesta mala sort es traslladava a altres pilots.

Però no parlarem sobre l’incident ni les seves causes. Parlarem sobre quines creiem que són les causes dels nostres èxits i fracassos.

 Imatge de google

Teories atribucionals i control de les situacions

 La gran majoria d’esportistes d’èlit, tenen entre diferents trets principals, una gran dedicació a la tasca i al perfeccionament de la seva activitat esportiva. Per tant, com tot ser humà, quan les coses no surten com esperem, intentem entendre el per què. A què atribueixen els esportistes, les seves derrotes o victòries?

Hi ha moltes teories sobre el tema. Molta gent apartada del món dels corredors es fa creus que pilots tant jovenets s’estiguin jugant el tipus cada setmana per tot el món conduint la moto al límit i fan comentaris tals com “pobrets, van amb tant poca protecció” o “és que el genoll que els hi està a punt de tocar a terra”. Què fa que aquesta gent vegi als corredors com a extraterrestres?

Kelley (1973), contempla dins del procés atribucional 3 factors: Exclusivitat, consens i consistència. D’aquesta manera, una persona que hagi conegut a Àlex Crivillé amb 6 anys encantat amb una moto de joguina, farà una atribució basada en la exclusivitat: “es que a l’Alex des de petit li han encantat sempre, les motos”, mentre que a algú que l’hagi vist setmana darrere setmana a un circuit de Kart de petit, a vegades plorant i a vegades rient, pensarà que la consistència, la força de repetir situacions on l’element comú ha sigut la motocicleta, ha acabat sent la causa de la seva gran afició a aquest món. Per últim, algú que hagi conegut el seu entorn, i hagi vist que tota la família ha tingut tradició en el motor o un negoci en un taller de mecànic, podrà pensar que el consens ha sigut la causa principal. Aquests 3 factors han suposat una bona guia per poder entendre el perquè de la inclusió i la passió a un esport o un altre per part dels esportistes.

Pel que fa a les percepcions pròpies que fan els esportistes sobre el seu rendiment, poden ser internes o externes. Weiner (1972), a partir de la Teoria Atribucional de Heider (1944, 1958), dota a la teoria inicial de dos noves dimensions, estabilitat i locus de control. La estabilitat serveix per veure si l’esportista valora la causa del seu rendiment com a element recurrent dins la competició (p.ex: un motociclista que es troba amb un circuit determinat que se li dóna malament, i que atribueix el circuit com una variable estable, que any, darrere any, se li dona malament pel traçat i les condicions ambientals) o com a inestable (p.ex. el fet de que els comissaris de pista decideixen sancionar-lo un cop de manera injusta, no significa que torni a passar a la següent carrera). El locus de control defineix la responsabilitat que té el subjecte sobre l’activitat. Si jo partit darrere partit, carrego contra el àrbitre, contra les condicions de la pista i contra tots els aspectes aliens al meu rendiment, estic manifestant un locus de control extern, com dir que “ha sigut mala sort” o que “l’àrbitre ens ha robat el partit”. Mentre que un locus de control intern tendirà a atribuir l’esportista com a màxim responsable del resultat, amb el risc de menystenir l’adversari o sobrevalorar-se a ell mateix “Aquesta carrera l’he guanyat per mi mateix, la moto no ha tingut influència significativa, ha sigut el meu pilotatge” o “No importava qui tingués al davant, el meu partit ha sigut impecable i per això m’he endut la victòria”.

A partir d’aquí, és fàcil deduir les conseqüències dels extrems, que mai són beneficiosos: un esportista que sempre busqui atribucions externes i que a més les assumeixi com a estables, és possible que tingui altes dificultats per reconèixer la seva pròpia responsabilitat en la manca d’assoliment d’objectius. O al revés, pot ser un esportista, que a tots els esdeveniments on obtingui bons resultats, no valori la seva atribució interna i en canvi sempre sigui el màxim responsable en cas de no obtenir els resultats desitjats.

Amb el pas del temps, el propi Weiner va ajustar la teoria introduint una tercera dimensió: la controlabilitat. Aquesta última es pot contemplar d’una manera palpable en el món esportiu, com reneguem i recriminem en el dia a dia la falta d’esforç d’un esportista perquè pensem que és un element controlable que depèn únicament de la seva voluntat mentre que les capacitats físiques d’un esportista sovint les veiem com un element incontrolable.

En general, els esportistes de competició, tendeixen a fer una preparació exhaustiva i depurada, de totes les variables que poden controlar, i l’aparició d’elements incontrolables molts cops suposa una alteració molt gran en el plantejament de l’esportista, lo qual suposa una pista d’un exercici de treball aplicable en els entrenaments rutinaris: exposar a l’esportista a situacions incontrolables, no perquè les hagi de resoldre, sinó per veure com reacciona davant d’elles, i que aquest aprengui a tolerar-les com una possibilitat de la competició sense que això hagi de repercutir de manera significativa en el seu estat d’ànim.

Referències

Heider, F. (1944). Social perception and phenomenal causality. Psychological Review, 51, 358-374.

Heider, F. (1958). The psycholohy of interpersonal relations. New York: John Wiley and Sons.

Kelley, H. (1973). «The process of causal atribution». American Psychologist (28). ISSN, 107-128.

Weiner, B. (1972). Theories of motivation: From mechanim, to cognition. Chicago: Rand McNally.