Tanquem la temporada del circuit d’ATP amb el contundent domini del número u del món, Novak Djokovic, que s’ha endut per quart any consecutiu el ATP World Tour Finals de Londres, un trofeu que si bé no té el pes dels “Grand Slams”, serveix per posar punt i final a l’any tennístic.
En aquestes estem, quan Rafael Nadal, actualment número cinc del món, declara després de perdre per un doble 6-3 contra el serbi que el seu objectiu ha de ser “estar en la lliga dels quatre o cinc millors del món”, després d’haver passat un any que ell mateix anuncia com a complicat a tots els nivells, inclòs el mental.
No és la única declaració que ens convida a pensar en un reajustament dels objectius de Nadal. Fa uns mesos, en un medi i unes declaracions de les quals no puc citar la font per falta de memòria i per no haver pogut obtenir cap fragment, vaig sentir com un periodista li preguntava sobre el seu alarmant rendiment, i Nadal, amb tota la lògica del món, li contestava que estava convençut que encara figurava com a número vuit del món, si no havia vist malament el ranking.
Aspectes com valorar mantenir-se en el top 10 o acabar l’any de forma ascendent en els últims dos mesos ens donen la pista de la importància de reestablir els objectius i controlar les expectatives, en la meva opinió una de les principals claus de l’èxit psicològic de qualsevol esportista de competició.
Perquè? Per les següents raons:
- Autoinstruccions. Esports com el tennis no es poden mesurar únicament amb números. Quan les sensacions són positives, s’han de verbalitzar, i s’han d’interioritzar en el nostre “catàleg intern”. Així, serà més senzill i natural que pensaments com “el partit no està anant com volia, però estic mantenint el joc a fonts de pista amb un revés agressiu” o “no puc tirar a terra tot el creixement fet per un mal partit avui”. Aquestes autoinstruccions o diàlegs positius semblen molt fàcils de dir però a part d’haver d’entrenar-los contínuament, han d’anar acompanyats d’una idea general que nosaltres haguem adoptat amb convicció. En aquest cas, podria ser “ Mantenir-me en el top 5 i acabar l’any com ho he fet ja és un objectiu assolit i a destacar. Si no tenim un pensament global sobre la nostra vàlua en la competència esportiva, les autoinstruccions són molt més complicades. Com se suposa que m’he d’animar a mi mateix, si ni em crec que mereixi estar en el rànking en el que estic ni sóc capaç de valorar res positiu sobre una temporada sencera?
- Control d’expectatives. Sovint, molts esportistes – i molta gent en general- tenim l’hàbit de voler recuperar el punt màxim de rendiment que hem tingut. Això implica uns quants problemes; el primer: depèn únicament de mi tornar a ser número u del món? És un factor controlable? El segon: És realista esperar a tornar a tenir el nivell que tenia abans de la lesió? El tercer: Existeixen mètodes màgics per tornar a la potència màxima en poc temps?
- Objectius realistes vs idealistes: Un desordre primari corresponent a una situació determinada és lògic i en certa manera, inevitable. Si jo lluito tot l’any per un objectiu i no l’aconsegueixo, em puc sentir angoixat, trist o enfadat, entre altres percepcions. Però, si a més a més, aquest objectiu que jo m’he marcat ha sigut desproporcionat, no només em sentiré malament, sinó que possiblement, al no haver-lo assolit i haver quedat molt lluny d’aquest, em senti molt més frustrat, enrabiat i decebut amb mi mateix que en la primera situació. En certa mesura, quan estic demanant un canvi tant gran sobre les meves prestacions, no estic rebutjant de manera radical les que tinc ara mateix? Si el teu propi concepte com a esportista en aquests moments és d’un 3 i necessites passar-lo ràpidament a un 9, en part no estàs rebutjant i menyspreant aquest 3 teu com un aspecte que vols fer desaparèixer ràpidament?
- Personalització i obsessió: No podem negar que els esports d’un contra un tenen la cara de la derrota i la victòria, el domini contra la submissió. No és gens fàcil mantenir discursos coherents com els que proposem si en els teus últims 9 enfrontaments amb el número u s’han saldat amb 8 victòries. Reconèixer que ara mateix el meu adversari és superior a mi pot ser una forma molt hàbil de no entrar en diàlegs interiors ni autoexigències sobre per què ara mateix no puc estar al seu nivell o buscar respostes de com i quan podré tornar-lo a vèncer, formulacions que normalment ens porten a un cercle viciós d’ansietat anticipatòria i de pensaments irracionals recurrents. Dit això, aquesta afirmació no hauria de ser expressada com una reafirmació de la derrota i del pessimisme. En el cas d’en Rafa Nadal jo ho entès com un “no em desgastaré amb coses que m’allunyin del meu objectiu”.
- La màgia dels resultats electorals. Reitero en aquest últim punt la importància de la percepció i la perversió que podem utilitzar numèricament, com a la política. Jo puc encallar-me amb els últims 9 partits (8-1 en contra), puc il·lusionar-me amb que en el global estic absolutament igualat amb aquest jugador (23-23) o puc buscar altres pistes per reforçar-me anímicament fora dels números. Jo sempre invitaré a l’esportista a aquesta segona opció, en especial a alimentar-se de les bones “sensacions”, que són el que ens ajudarà a crear un bon condicionament emocional en situacions futures a més de ser un factor intern motivacional.
Per aquestes i més raons, aplaudeixo des d’aquí actituds que condueixin a l’esportista en un creixement mesurable, controlable i assequible, a la vegada que sigui un repte estimulant per a aquest.
