Aquest dilluns s’ha celebrat la gal·la de la Pilota d’Or 2013, amb l’objectiu de premiar el millor futbolista del planeta. Doncs bé, la notícia més comentada a les xarxes socials no fou el guanyador, Cristiano Ronaldo, sinó la indumentària del segon, el vestit vermell llampant amb el qual ens ha obsequiat Lionel Messi.

No és la primera aparició que ens ofereix l’Argentí amb una vestimenta similar; a altres cerimònies ja ha lluït diverses americanes que no tenen res a envejar a les de Sala Martí, il·lustre economista que també va estar al F.C. Barcelona en qualitat de directiu durant l’etapa comandada per Joan Laporta.

Però tornem a aquest vestit vermell. Mirin les imatges de continuació:

Fotografia extreta de google

 

És evident que el primer estímul que enfoca la nostra retina, és el vestit cridaner de Messi, més enllà que el premi daurat que sosté Cristiano Ronaldo sigui el protagonista de la nit. El crack de Rosario ens ha demostrat en moltes situacions que la seva vestimenta habitual no és gens peculiar, i l’hem vist amb roba de carrer o esportiva absolutament normal. Com a mostra les declaracions prèvies al premi:

Imatge de Google

Perquè doncs, escull situacions en les que sap que el focus l’apunta a ell, davant de milions de persones, per mostrar una imatge que no ens ensenya la resta de l’any?

He sentit de tot: Des d’un pur reclam de marketing per part de Dolce & Gabbanna, que té un reconegut acord comercial amb Lionel, un acord divertit amb la seva dona, que lluïa tota de blau per simbolitzar els colors blaugranes, o un intent de robar protagonisme al principal guanyador de la nit, Cristiano Ronaldo.

Imatge de google.

Fos el que fos, aquestes són les meves reflexions:

1. Dono per descomptat, sense tenir-ne cap prova, que els tres protagonistes sabien qui era el guanyador abans d’anar a la cerimònia. Pelé ho va avançar pels mitjans de comunicació, i estic segur que entre els futbolistes i exfutbolistes que s’encarreguen de l’organització, hi deu haver mil filtracions. Una altra prova n’és el fet que Cristiano Ronaldo, el gran absent els últims anys, s’hagi presentat aquest any amb la seva mare, la seva parella i el seu fill. Per tant, en la meva teoria intuïtiva, consideraré que tots tres ja sabien els resultats generals de les votacions
2.  Que, un cop sabut que el guanyador era Cristiano, s’ha escollit aquesta vestimenta. La veritat és que, desconeixent la intenció de Messi, el que finalment ha provocat ha sigut:

a.Visualment, a la foto conjunta, no pots evitar fixar-te en ell. Després mires a Cristiano              Ronaldo i el seu premi.

b.A les pàgines i els mitjans de comunicació, tothom se n’ha fet eco sigui per bo o per dolent. Moltes bromes però sobre un mateix nom: Leo Messi. Diuen que la popularitat no es mesura en les coses bones que diuen de tu, sinó en quantes coses diuen de tu.

c.Això ja és interpretació meva. El color vermell té molts simbolismes. Segons Lüscher (Test de Lüscher, citat per Del Longo 2001), un dels psicòlegs que més èmfasis ha fet en l’estudi dels colors, el vermell simbolitza l’activitat, les iniciatives i les reaccions als desafiaments. Que cadascú interpreti això com vulgui, però això arriba just després d’haver perdut la primera pilota d’or després de 4 anys consecutius guanyant-la.

d.No dubto que aquesta elecció de vestit i de colors, aquí i ara, ha estat assessorada per gent que té un control mil·limètric de les repercussions mediàtiques del duel Cristiano Ronaldo- Messi. Potser és atrevit dir que això és un: “em busques, Cristiano? Doncs aquí em tens”, però és la primera impressió que m’ha generat veure a Messi així vestit.

No podem evitar que la imatge generi un fort “boom” al nostre voltant, especialment si som una figura pública. Però ho veig com una arma molt poderosa que podem fer servir; volem centrar la nostra atenció en el vestit per evitar tocar altres temes, doncs utilitzarem un color més trencador, volem crear una impressió més propera al grup, tenim estils de roba i de “look” que ens poden fer apropar al grup o  volem aparentar més senzillesa, doncs el mateix. Tenint en compte que la imatge no deixa de ser la punta de l’Iceberg, és un recurs més que ens permet modular certes impressions del públic.

 

• Del Longo, Nevio (2001). Manual Lüscher: Manual para el uso clínico y no clínico del Test de Lüscher. Santiago de Chile: CDO Consultores. ISBN 978-956-288-861-5.

Fa una setmana, el món de l’esport va rebre una forta commoció: el set vegades campió del món de Formula 1, l’alemany Michael Schumacher, va patir un greu accident d’esquí. xocat amb una roca al baixar fora pista a les pistes dels Alps francesos) Immediatament, va sigut traslladat a l’Hospital Universitari de Granoble,on està sent intervingut, amb pronòstic reservat.

No és el primer accident greu de Shumacher fora del circuit de Formula 1. Anys endarrere, ja va patir un accident a Cartagena provant una motocicleta, i també fortes caigudes a la modalitat de Superbikes. Això sense comptar tots els anys com a corredor d’un bòlid que superava els 300 km/h en velocitat punta, amb viratges, avançaments i maniobres diverses, totes elles al límit, i també accidents dins del circuit.

De totes formes, no és moment de qüestionar la prudència de Shumacher, menys ara que el pronòstic sobre la seva vida és incert. Desitjar-li al pilot alemany tota la sort en aquesta nova lluita que està tenint per sobreviure a un accident greu.

 

Imatge extreta del buscador de Google

Cap fred i Cap calent

La reflexió avui era més sensacionalista que no de caire psicològic, com les darreres entrades d’aquest blog. És lògic pensar que esportistes que han estat tant de temps vivint al límit, amb l’adrenalina del perill físic i la tensió dels moments àlgids als núvols, abandonarà 100% aquesta activitat un cop es retiri, i estarà a casa seva, fent de pare de família, sense més emoció que obrir la factura del llum per saber si hi hagut una pujada alarmant? Aquesta tessitura la planteja Alfredo Relaño, director del diari esportiu AS, en un eloqüent article – Michael Schumacher, adicto al riesgo- que podeu llegir a través del link que adjunto al final de la pàgina.

També em ve al cap el sensacional corredor de muntanyes, entre moltes disciplines que practica, Kilian Jornet, que en múltiples entrevistes parla de la seva necessitat personal de conviure, no només amb la natura, sinó de competir també contra el rellotge, i la necessitat de fer bullir la sang al pit, i d’exposar-se a situacions pròpies de la muntanya estimulants. Si em posés a buscar, podria trobar milers i milers d’exemples més.

Però la idea general queda clara. Ara bé, què fem amb aquests casos, esportistes retirats que juren no poder abandonar la seva dosis d’activitat de risc? Penso que no “hem” de fer res al respecte, tot i que molts cops es parli d’un treball de “descompressió psicològica “ per habituar al esportista a la nova vida sedentària. Al final, cadascú dictarà el seu camí a seguir.

El que em sembla interessant, és el paper d’aquests grans amants del risc com a formadors. Estic completament convençut, que, si bé no són el millor exemple a seguir jugant-se la vida en algunes situacions, el seu entusiasme i les seves ganes de seguir involucrats en el seu camp esportiu, els pot dur a desenvolupar projectes i nous espais de formació per a la gent jove apassionats. Ells serien, el cap calent. Junt amb ells, el treball d’un expert que aporti un punt més prudent, més racional, que faci el paper del cap fred. El cap calent, i el cap fred, com a unió.

Link corresponent al article d’opinihttp://opinion.as.com/opinion/2013/12/30/portada/1388361313_540453.html