Fa una setmana, el món de l’esport va rebre una forta commoció: el set vegades campió del món de Formula 1, l’alemany Michael Schumacher, va patir un greu accident d’esquí. xocat amb una roca al baixar fora pista a les pistes dels Alps francesos) Immediatament, va sigut traslladat a l’Hospital Universitari de Granoble,on està sent intervingut, amb pronòstic reservat.
No és el primer accident greu de Shumacher fora del circuit de Formula 1. Anys endarrere, ja va patir un accident a Cartagena provant una motocicleta, i també fortes caigudes a la modalitat de Superbikes. Això sense comptar tots els anys com a corredor d’un bòlid que superava els 300 km/h en velocitat punta, amb viratges, avançaments i maniobres diverses, totes elles al límit, i també accidents dins del circuit.
De totes formes, no és moment de qüestionar la prudència de Shumacher, menys ara que el pronòstic sobre la seva vida és incert. Desitjar-li al pilot alemany tota la sort en aquesta nova lluita que està tenint per sobreviure a un accident greu.
Imatge extreta del buscador de Google
Cap fred i Cap calent
La reflexió avui era més sensacionalista que no de caire psicològic, com les darreres entrades d’aquest blog. És lògic pensar que esportistes que han estat tant de temps vivint al límit, amb l’adrenalina del perill físic i la tensió dels moments àlgids als núvols, abandonarà 100% aquesta activitat un cop es retiri, i estarà a casa seva, fent de pare de família, sense més emoció que obrir la factura del llum per saber si hi hagut una pujada alarmant? Aquesta tessitura la planteja Alfredo Relaño, director del diari esportiu AS, en un eloqüent article – Michael Schumacher, adicto al riesgo- que podeu llegir a través del link que adjunto al final de la pàgina.
També em ve al cap el sensacional corredor de muntanyes, entre moltes disciplines que practica, Kilian Jornet, que en múltiples entrevistes parla de la seva necessitat personal de conviure, no només amb la natura, sinó de competir també contra el rellotge, i la necessitat de fer bullir la sang al pit, i d’exposar-se a situacions pròpies de la muntanya estimulants. Si em posés a buscar, podria trobar milers i milers d’exemples més.
Però la idea general queda clara. Ara bé, què fem amb aquests casos, esportistes retirats que juren no poder abandonar la seva dosis d’activitat de risc? Penso que no “hem” de fer res al respecte, tot i que molts cops es parli d’un treball de “descompressió psicològica “ per habituar al esportista a la nova vida sedentària. Al final, cadascú dictarà el seu camí a seguir.
El que em sembla interessant, és el paper d’aquests grans amants del risc com a formadors. Estic completament convençut, que, si bé no són el millor exemple a seguir jugant-se la vida en algunes situacions, el seu entusiasme i les seves ganes de seguir involucrats en el seu camp esportiu, els pot dur a desenvolupar projectes i nous espais de formació per a la gent jove apassionats. Ells serien, el cap calent. Junt amb ells, el treball d’un expert que aporti un punt més prudent, més racional, que faci el paper del cap fred. El cap calent, i el cap fred, com a unió.
Link corresponent al article d’opinihttp://opinion.as.com/opinion/2013/12/30/portada/1388361313_540453.html