Aprofito l’oportunitat i la tranquil·litat que donen les nits d’estiu per rependre els articles que anys endarrere nodrien aquest bloc de pensaments sobre psicologia en general, i psicologia esportiva en particular.

Avui arranquem amb un dels temes en boca de tots aquest any: el boom del futbol femení a escala internacional, com hem pogut comprovar amb diverses evidències. Ja saben, el Mundial Femení de França va quintuplicar els mitjans audiovisuals que havien cobert l’anterior mundial de 2015, diversos camps espanyols van presentar generoses entrades en partits de lliga de campions i copa i fins i tot el Real Madrid s’ha animat, a través de la plaça del Club Deportivo Tacón, a crear la secció femenina d’un dels grans d’Europa. Valgui com a darrer exemple una nota significativa: La final del Mundial Femení 2019, que va enfrontar Estats Units i Holanda, va batre uns records de seguiment d’audiència (11,7 milions d’espectadors arreu de tot el món), superior a la Final de la Lliga de Campions Masculina del present any entre el Tottenham i el Liverpool disputada a Madrid el passat mes de maig (11,3 milions).

Sembla, doncs, que estem en condicions d’afirmar que el seguiment del futbol femení ha evolucionat, almenys mediàticament a un altre nivell. Personalment, celebro aquest canvi perquè tot esport d’alt rendiment s’ha de promocionar i posar a l’òptica de l’espectador, no només com a performance digna de ser observada, sinó com a mirall per a molta gent de tot el que suposa lluitar durant anys i anys per treure el cap a l’èlit de la teva professió o del teu sector i enfrontar-se constantment a les dificultats i a la cara amarga que l’esport sempre té i la càmera sovint no ens mostra.

Ara bé, això és inclusió, com molts diuen? La inclusió es veu de moltes maneres, a les classes de les escoles quan es fan grups de nois i noies mixtes sense males cares i amb naturalitat, des de l’ interès genuí dels pares, des de les porteries del carrer Siracusa a Gràcia que acollien a tot tipus de nen i nena que volgués jugar i disculpeu-me el llenguatge més barruer (“moros”, “gitanos”, “negres”, “coixos -futbolísticament o literalment-” i maricons”, com ens descrivíem gràficament en un entorn molt menys sensible gramaticalment fa 25 anys, però proper i càlid que  judicis de valors que feia que després tots ens saludessin si coincidíem a la carnisseria guardant el torn. L’ inclusió es fa a l’esport de base, a les famílies, als carrers i a les escoles. No oblidem aquest fem mentre veiem créixer exponencialment el seguiment de l’esport femení i ens donem per satisfets.

El passat 20 de març vam estar amb els companys de l’Aenec al Training Camp, el refugi d’Espinavell. En motiu de la temporada alta de “trail – running” ens van convidar a un taller d’ hora i mitja amb 6 dels corredors que estaven preparant-se per les diferents proves de la temporada. A tots ells, agraeixo profundament la dedicació i les preguntes que em van plantejar. L’experiència, enriquidora en tots els sentits, ens deixa unes pinzellades que ens agradaria compartir amb vosaltres:

- Els petits “trucs”. Aquelles estratègies clau, aquells consells miraculosos, aquells “clicks” que ens permeten trobar amb la solució de tots els mals. Això és el que, inevitablement tots els corredors ens demanden – i bé que ho han de fer , senyal que esperen resultats de la nostra ajuda – i el que en la mesura de lo possible, intentem esquivar sempre els talleristes. És el gran temor de tot psicòleg esportiu: la gran pregunta amb un final incert, el famós “ I tú, quina eina em pots donar per…”? La que només sentir-la et fa venir la suor freda i és el preludi d’una justificació llarga per part del professional que acaba amb la sensació de solució inconclusa i d’insatisfacció per part del corredor.

Per tot això, és molt important mostrar la màxima honestedat, ser transparent amb el missatge – només el treball a llarg termini en entrenament mental dóna bons resultats- i explicar amb molta cura el que creus que pot ajudar. I així vam dedicar la sessió a les intervencions de 1er ordre.  

Refugi Espinavell, Training Camp.

- Intervencions de 1er ordre. Són els mals denominats “pedaços”, estratègies d’emergència que et rescaten en un sobreesforç de moltes hores on el cos i la ment arriben diverses vegades al límit. Vam comentar i exercitar un parell molt interessants:

a) Paraula Clau. Associar una paraula a l’antesala d’una acció tècnica a remarcar pot semblar una acció molt simple i ineficaç. Res més lluny de la realitat. Amb un entrenament adequat i amb la precisió d’establir quina destresa tècnica es vol entrenar, és útil per millorar la concentració en una acció, condicionar el record a una millor sincronització o simplement desviar l’atenció d’un aspecte perturbador.

b) Associar – dissociar . En competicions de llarga distància hi ha 2 recursos molt utilitzats; ser capaços d’enfocar la nostra atenció com a elements externs com la carrera, els corredors o altres factors (dissociar) o centrar tots els recursos perceptius en el nostre cos, sensacions, zones corporals, pulsacions i altres indicadors de biofeedback (associar). Les dues estratègies són vàlides en carrera. És més els grans corredors són aquells que tenen més facilitat per canviar d’un espai a l’altre. Vam entrenar a través d’una visualització guiada consells per poder potenciar aquesta estratègia.

c) Visualització. Una de les tècniques més potents en entrenament mental. Permet anticipar situacions, recrear escenaris favorables, revisar aspectes tècnics i estratègics, millora l’autoconfiança i el més característic, ACONDICIONA AL NOSTRE CERVELL A ESTATS ANÍMICS MÉS AGRADABLES FINS I TOT EN ELS PITJORS MOMENTS.

Amb aquestes 3 aportacions i un fluid intercanvi d’impressions i reflexions se’ns va passar l’hora i mitja de la sessió, després acompanyada d’un excel.lent dinar al Restaurant Can Jordi, de la mà de l’encantadora Eva Martínez.

Això no hagués estat possible sense la nostra cap d’unitat d’activitat física i salut del Centre Psigma, la Neus Arimany, de la mà d’ADNEEC, patrocinadora oficial de Emmona.

Per acabar, no em puc estar de citar al gran Xavi Jovari, company de professió i amic que em va oferir acompanyar-me un diumenge al matí a l’altra banda de Catalunya amb la sola idea de donar-me suport i registre visual de la sessió.

Gràcies a tots!

El passat divendres 29 de gener vam estar al Centre de Fisioterapia Monasterio de Barcelona parlant sobre running i prevenció de lesions. Aquestes són setmanes clau pel corredor de fons, que culminen amb la competició més popular del circuit, la Zurich Marató de Barcelona.
Per a tots aquests que prepareu competicions de llargues distàncies en els següents mesos, volem oferir una sèrie de consells que puguin ajudar a tot corredor que estigui interessat:

1. Reflexió. Ets conscient de lo lligats que estan els fenòmens somàtics amb l’estat d’ànim? Alteracions de la son, dolors cervicals, pressió arterial augmentada, acceleració de la fatiga i altres més son algunes de les dificultats que comporta l’acumulació d’estrès. No és difícil doncs, imaginar l’estreta relació entre prevenció d’estrès i reducció de les lesions, especialment les musculars.
2. Estructura. Que, així com els aspectes tàctics, físics i tècnics disposen del seu espai per ser entrenats, disposeu d’entrenaments amb objectius per mesurar com la tolerància a la frustració, atenció específica, capacitat de superació, afrontament a l’estrès elevat, etc.. Si cada paràmetre mereix la seva dedicació en els entrenaments, perquè has de deixar els psicològics només pel dia de la competició?
3. Dissociar vs Associar. Una carrera de llarga distància és un procés de moltes i diferents sensacions. Es passen per diversos estats d’ànims, i tots d’ells són fluctuants. La literatura científica diu que els corredors d’èlit tendeixen a dissociar – centrar l’atenció en aspectes externs com els altres corredors, estímuls exteriors com l’aire, el circuit, els espectadors, etc – i a associar – centrar l’atenció en aspectes interns com la respiració, pulsacions, estat físic, etc..-. En aquest sentit, recomano associar quan la informació sobre l’activació és útil per tornar a refinar la destresa tècnica que amb el pas dels minuts hem anat descuidant per la fatiga i dissociar quan la sobrepreocupació per alguna zona corporal que en aquell moment no ens aporta cap informació rellevant.
4. Rutines. Tot el que sigui tenir hàbits que ens apropin a l’activació òptima a l’hora d’afrontar la competició. En altres paraules, cadascú té el seu equilibri per tenir l’estabilitat psicològica adequada. Tothom de forma diferent, però ni massa accelerats ni massa calmats.
5. Consciència corporal. Sentim a parlar de la propiocepció, però no ens parem a dedicar l’atenció que es mereix a la consciència corporal. La capacitat de percebre el grau i la forma d’extensió i de contracció muscular i sensibilitzar els llindars de percepció ens permet aprendre a diferenciar entre el que són molèsties naturals i conseqüents de l’esforç físic realitzat o alarmes reals de grups musculars que pateixen una disfunció.

Tanquem la temporada del circuit d’ATP amb el contundent domini del número u del món, Novak Djokovic, que s’ha endut per quart any consecutiu el ATP World Tour Finals de Londres, un trofeu que si bé no té el pes dels “Grand Slams”, serveix per posar punt i final a l’any tennístic.

En aquestes estem, quan Rafael Nadal, actualment número cinc del món, declara després de perdre per un doble 6-3 contra el serbi que el seu objectiu ha de ser “estar en la lliga dels quatre o cinc millors del món”, després d’haver passat un any que ell mateix anuncia com a complicat a tots els nivells, inclòs el mental.

No és la única declaració que ens convida a pensar en un reajustament dels objectius de Nadal. Fa uns mesos, en un medi i unes declaracions de les quals no puc citar la font per falta de memòria i per no haver pogut obtenir cap fragment, vaig sentir com un periodista li preguntava sobre el seu alarmant rendiment, i Nadal, amb tota la lògica del món, li contestava que estava convençut que encara figurava com a número vuit del món, si no havia vist malament el ranking.

Aspectes com valorar mantenir-se en el top 10 o acabar l’any de forma ascendent en els últims dos mesos ens donen la pista de la importància de reestablir els objectius i controlar les expectatives, en la meva opinió una de les principals claus de l’èxit psicològic de qualsevol esportista de competició.

Perquè?  Per les següents raons:

-          Autoinstruccions. Esports com el tennis no es poden mesurar únicament amb números. Quan les sensacions són positives, s’han de verbalitzar, i s’han d’interioritzar en el nostre “catàleg intern”. Així, serà més senzill i natural que pensaments com “el partit no està anant com volia, però estic mantenint el joc a fonts de pista amb un revés agressiu” o “no puc tirar a terra tot el creixement fet per un mal partit avui”. Aquestes autoinstruccions o diàlegs positius semblen molt fàcils de dir però a part d’haver d’entrenar-los contínuament, han d’anar acompanyats d’una idea general  que nosaltres haguem adoptat amb convicció. En aquest cas, podria ser “ Mantenir-me en el top 5 i acabar l’any com ho he fet ja és un objectiu assolit i a destacar. Si no tenim un pensament global sobre la nostra vàlua en la competència esportiva, les autoinstruccions són molt més complicades. Com se suposa que m’he d’animar a mi mateix, si ni em crec que mereixi estar en el rànking en el que estic ni sóc capaç de valorar res positiu sobre una temporada sencera?

-          Control d’expectatives. Sovint, molts esportistes – i molta gent en general- tenim l’hàbit de voler recuperar el punt màxim de rendiment que hem tingut. Això implica uns quants problemes; el primer: depèn únicament de mi tornar a ser número u del món? És un factor controlable? El segon: És realista esperar a tornar a tenir el nivell que tenia abans de la lesió? El tercer: Existeixen mètodes màgics per tornar a la potència màxima en poc temps?

-          Objectius realistes vs idealistes: Un desordre primari corresponent a una situació determinada és lògic i en certa manera, inevitable. Si jo lluito tot l’any per un objectiu i no l’aconsegueixo, em puc sentir angoixat, trist o enfadat, entre altres percepcions. Però, si a més a més, aquest objectiu que jo m’he marcat ha sigut desproporcionat, no només em sentiré malament, sinó que possiblement, al no haver-lo assolit i haver quedat molt lluny d’aquest, em senti molt més frustrat, enrabiat i decebut amb mi mateix que en la primera situació. En certa mesura, quan estic demanant un canvi tant gran sobre les meves prestacions, no estic rebutjant de manera radical les que tinc ara mateix? Si el teu propi concepte com a esportista en aquests moments és d’un 3 i necessites passar-lo ràpidament a un 9, en part no estàs rebutjant i menyspreant aquest 3 teu com un aspecte que vols fer desaparèixer ràpidament?

-          Personalització i obsessió: No podem negar que els esports d’un contra un tenen la cara de la derrota i la victòria, el domini contra la submissió. No és gens fàcil mantenir discursos coherents com els que proposem si en els teus últims 9 enfrontaments amb el número u s’han saldat amb 8 victòries. Reconèixer que ara mateix el meu adversari és superior a mi pot ser una forma molt hàbil de no entrar en diàlegs interiors ni autoexigències sobre per què ara mateix no puc estar al seu nivell o buscar respostes de com i quan podré tornar-lo a vèncer, formulacions que normalment ens porten a un cercle viciós d’ansietat anticipatòria i de pensaments irracionals recurrents. Dit això, aquesta afirmació no hauria de ser expressada com una reafirmació de la derrota i del pessimisme. En el cas d’en Rafa Nadal jo ho entès com un “no em desgastaré amb coses que m’allunyin del meu objectiu”.

-          La màgia dels resultats electorals. Reitero en aquest últim punt la importància de la percepció i la perversió que podem utilitzar numèricament, com a la política. Jo puc encallar-me amb els últims 9 partits (8-1 en contra), puc il·lusionar-me amb que en el global estic absolutament igualat amb aquest jugador (23-23) o puc buscar altres pistes per reforçar-me anímicament fora dels números. Jo sempre invitaré a l’esportista a aquesta segona opció, en especial a alimentar-se de les bones “sensacions”, que són el que ens ajudarà a crear un bon condicionament emocional en situacions futures a més de ser un factor intern motivacional.

Per aquestes i més raons, aplaudeixo des d’aquí actituds que condueixin a l’esportista en un creixement mesurable, controlable i assequible, a la vegada que sigui un repte estimulant per a aquest.

El proper diumenge 8 de novembre es disputa l’última prova del campionat de MotoGP, modalitat seguida pels aficionats amb especial atenció per un motiu doble: per un cantó, esbrinar qui es coronarà com a Campió Mundial del 2015, i per altre, quines prestacions tindran els dos pilots – Jorge Lorenzo i Valentino Rossi – en la darrera prova de l’any.
Arribem amb antecedents que fan pensar en una carrera amb una gran càrrega de tensió: l’incident entre Márquez i Rossi al circuit de Sepang, el corresponent debat al llarg de la setmana sobre si l’acció va ser antiesportiva, la confrontació de periodistes italians amb familiars de Marc Márquez a la casa de Cervera i la telemetria de l’equip d’Honda fan que una acció que va durar unes dècimes de segon s’hagi allargat durant més de 10 dies.
Sovint passa que, temes específics d’una determinada matèria, transcendeixen a “trending topic” i es converteixen en un esdeveniment seguit i comentat per molta més població que l’estricta seguidora del motociclisme. Sota la meva opinió, influeixen els següents punts:
- Moralitat: No cal haver pujat a una moto ni haver jugat un trist partidet de futbol en tota la teva vida per tenir la capacitat de debatre la moralitat de les accions. Tots tenim la experiència i el criteri propi per avaluar quines accions tenen fair-play i quines no segons l’enquadrament. En aquest sentit, el raonament de joc és el principi pel qual aquesta acció seria absolutament condemnada a una carretera nacional de doble sentit és vista com una acció polèmica en un circuit reglamentat. Tot i així, l’element de judici és clar: la percepció de justícia o injustícia ens fa intervenir a posicionar-nos.

- La política entra en joc: Quan la problemàtica supera el debat esportiu, genera un interès molt més gran. Que el propi Juan Carlos I comenti les impressions de Fernando Alonso sobre el seu motor, que el president del govern, Mariano Rajoy, enviï un tweet en senyal de recolzament a Márquez, o que membres del protocol espanyol senyalin el comportament de l’afició francesa al passat Eurobàsquet són exemples de com figures públiques poden actuar d’altaveu en temàtiques esportives.

- Dualitats confrontades: La carrera es disputarà al circuit de Cheste, València. Immediatament s’han començat a rescatar declaracions de Valentino Rossi de fa més de 7 anys criticant aspectes tècnics del traçat, i això es podrà interpretar per molts com una crítica directa a la ciutat de València. La rivalitat entre Lorenzo o Márquez amb Rossi es pot veure simplificada a un duel de nacionalitat Espanya – Itàlia, i en aquests casos, encara és més gran l’expectació de cara a diumenge.

Així doncs, el diumenge ens espera la resolució del campionat amb més al•licients que mai, i en un ambient d’hostilitat presumiblement elevat.

Aquest cap de setmana hem vist una de les repercussions més greus que pot donar al món del futbol l’entrada indiscriminada de tot tipus de públic . Passats els incidents provocats per aficionats radicals de Atlético de Madrid i Deportivo de la Coruña a prop del Calderón, hem de lamentar la mort Francisco Javier Romero Taobada, gallec de 43 anys i pare de 2 nens de 19 i 4 anys, respectivament. Des d’aquí el més profund malestar i condol pels familiars.
Com acostuma a passar en aquest casos, tothom s’ha endut les mans al cap. S’ha reunit la LFP, en reunió extraordinària, amb la intenció inicial d’eradicar els grups més radicals de la Lliga Espanyola en un marge de 24 mesos, mesura que ara mateix estan estudiant compartir molts dels clubs implicats.

En aquest sentit, comentar unes reflexions:
a. Més val tard que mai, però..És una llàstima que a aquestes altures de la pel•lícula i després de tants escenaris calamitosos de violència als camps de Fútbol, mai s’actuï de forma preventiva, sinó després d’un altercat greu. En aquest sentit, seguim utilitzant les grans tragèdies com a indicadors qualitatius de la seguretat dels ciutadans. Celebro la iniciativa d’eradicar aquests grups, però seria eficient prendre nota sobre perquè s’actua tant tard.

b. Els interessos secundaris. És una realitat que, sota el pretext de voler mantenir una animació més acolorida i una dimensió festiva i – a vegades – intimidant pels rivals, durant molts anys les entitats esportives han facilitat moltíssim les condicions d’aquests grups, ja sigui subvencionant desplaçaments i viatges en els partits fora de casa, seleccionant les entrades i prebendes a distribuir o tolerant comportaments i càntics reprovables que no fan res més que donar més protagonisme a fanàtics que així ho desitgen.

c. No ens enganyem. Diuen molts entrenadors i analistes, i així ho veig jo també, que una de les gràcies del futbol que atrau a tants i tants milions de seguidors, és la seva senzillesa. No tothom pot jugar a bàsquet i entendre’l com a espectador, encara menys el rugby o altres tipus de disciplines. És un esport integrador que permet a la gent ser el primer entrenador i l’àrbitre més indicat per discutir qualsevol aspecte del joc. A més a més, una gran qualitat que desprèn el futbol és la seva naturalesa integrativa, tothom pot parlar de futbol en qualsevol moment i està socialment ben vist. Ara bé, no hem de confondre la llibertat amb el llibertinatge. Aquesta mal entesa possibilitat que dóna el futbol ha comportat per part de tothom conductes al llarg d’aquests anys – falta de fair-play, declaracions pujades, pressió a l’arbitratge, justificació de condicions externes, queixes sobre el calendari, tripijocs per evadir impostos, contractes camuflats, operacions fraudulentes, etc- que fan tant o més mal que comportaments que puguin tenir els aficionats. Convé que també prenem nota d’això.

Paul Gascoigne, el mític jugador anglès dels anys 80, ha sigut ingressat fa uns dies degut a un excés en el consum d’alcohol. L’exfutbolista britànic, de 47 anys, es disposava a ser desallotjat de la seva finca per provocar altercats amb els veïns de la zona residencial.

No és la primera noticia que tenim d’un ex- esportista de primer nivell que té dificultats en el seu dia a dia. La llista de personatges cèlebres arruïnats, desnonats, desintoxicant-se o en situació de risc és molt llarga. Parlant en números, la consultora Schips Finanz, Hans Schips (2011),  sosté que la meitat dels futbolistes acaben perdent bona part dels seus beneficis després de finalitzar la seva carrera esportiva. Una de les principals causes, el mal assessorament que reben. Segons Stars & Friends, molts jugadors en actiu reben consell directe d’exjugadors, que promocionen les virtuts d’assessors financers. Després, aquests assessors són els que sovint aconsellen als futbolistes comprar una quantitat indecent de bens immobiliaris amb escàs valor i fons d’inversions especulatius. D’aquesta forma, quan el futbolista comença a perdre bona part dels seus beneficis, disposa de pocs recursos per afrontar els deutes posteriors.

Gascoigne, en foto d’arxiu. 

També destaca la quantitat de futbolistes que tenen un agent que s’encarrega de tots els seus comptes bancaris i operacions financeres. Sovint comprovem, com els mateixos familiars exerceixen d’assessors i eviten com sigui tractar amb advocats o agents externs. La veritat és que dóna una forta imatge d’impermeabilitat.

Crida molt la atenció que la dilatada carrera d’un futbolista – 15 o 17 anys al màxim nivell- acostuma a ser dirigida per un únic representant durant tot el període. Això de per si no és cap problema, però si que pot ser-ho quan et sents decebut o traït per una persona propera.

Afecció adulta 

L’estudi sobre el comportament del nadó i la seva afecció amb la mare ha sigut àmpliament estudiat (Bolwby, 1969). Amb el pas dels anys, però, la teoria es va voler unificar als models d’interacció adulta i Hazan i Zeifman (1994) es centren en aquesta.

Al igual que en el model infantil, una de les màximes en la relació entre 2 persones, es trobar l’equilibri entre la proximitat i la conducta exploratòria o d’autonomia. En aquest sentit, la relació que puguin tenir un futbolista amb el seu representant aniran molt lligades a aquesta teoria; un futbolista que dipositi tota la confiança en un únic representant durant molts anys pot anar veient gradualment com la seva seguretat estarà cada cop més vinculada al estil relacional amb el seu entorn més pròxim, i un canvi en la relació amb aquest entorn serà d’una magnitud molt més gran quanta més dependència hi hagi.

Traduït a exemple, quant la signatura de compres d’immobles, hipoteques, nova escola pels fills, muntatge de la carrera de l’ex – futbolista i moltes més decisions passen pel filtre d’una sola persona de confiança, a més del perill lògic de deixar-ho tot a càrrec d’una sola persona, hi ha el impacte que pot suposar sentir-se defraudat per aquesta persona.

Arribats a aquest punt, el futbolista rebrà molts tipus d’imputs per part de l’entorn; que si “vigila amb aquest representant..” que si “no veus que s’està aprofitant de tu?” que si “ no hauries de confiar tant en ell”. Aquests indicadors poden ser una amenaça per l’afecció  i poden portar a factors vinculats a l’estrès com l’angoixa vs la tranquil·litat o la seguretat vs evitació, segons la forma d’afrontament de cadascú.

Evidentment, hi ha un moment en tota relació afectiva on hi ha canvis, i en el cas del futbolista aquests canvis s’accentuen en la jubilació (als 34-36 anys), on aquest deixa de nodrir-se del caliu dels aficionats, del suport dels companys, de les instruccions de l’entrenador i del “gusanillo” de sortir a entrenar cada dia. Molts futbolistes comenten que el primer símptoma que noten en l’absència de la pràctica esportiva són les rutines. Tu abans no et dutxaves mai a primera hora, perquè anaves a entrenar. Despertar-te i comprovar que no tens cap motiu per no dutxar-te perquè l’entrenament que esperes no arribarà avui és un dels moments més significatius en la comprensió del futbolista sobre un canvi en la seva vida.

Aquest factor unit a un deteriorament en la relació amb el representant, per mi és un dels principals desencadenants a l’hora de valorar l’impacte psicològic que reben molts futbolistes i que condicionen la seva salut i les seves condicions bàsiques, a més de la falta d’establiment d’objectius un cop han deixat de jugar a futbol, perquè és evident que no tothom pot ser entrenador, comentarista radiofònic o agent Fifa.

Avui m’uneixo a la causa d’un sector que últimament ha rebut fortes sotragades: Els llicenciats i Graduats en Educació Física.

Parlo, concretament, de dos episodis. M’agradaria parlar primer d’un fenomen que s’està proliferant, els preparadors físics sense llicència ni coneixements específics sobre la matèria. En la majoria de casos, exposen als clients a situacions de risc i a programes descompensats que no han passat cap prova de garantia, responent a desitjos de “resultats miraculosos “ en el mínim temps possible. Deixant de banda lo recomanable que resulta seguir un pla de preparació basat en un pilar de coneixements contrastats i una atenció individualitzada en tot programa de salut, també em sorprèn –en tots els camps- la moda de satisfer al client reforçant les seves “falses necessitats” i obviant el que sí cobreix els educadors físics; la inculcació d’una forma de cuidar, escoltar i respectar el teu cos a llarg termini,com a forma de vida.

El segon episodi el considero com un “ok” del primer. Des del ministeri d’esports, cultura i educació, s’ha presentat un avantprojecte de Llei de Col•legis i serveis professionals que valida l’entrada laboral als serveis esportius a persones que no disposin de cap certificació superior en la matèria*. Això es tradueix en que serveis com els del “pati obert”, fomentats pel desenvolupament de la pràctica esportiva, gimnasos, activitats físiques en centres cívics o programes d’orientació física diversos no hauran de contractar cap llicenciat en educació física, cosa que sí havien de fer fins ara.

Classe d’Educació física, imatge extreta de google

L’Educació física – com bé recull l’enllaç al final de l’entrada – és una carrera universitària que a Espanya s’introdueix més tard que a països punters d’Europa. A Murcia, per posar un exemple, des del 1991 s’imparteix la Diplomatura de Magisteri en Educació Física, MEF, però fins a l’any 2006 no s’implanta la Llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i Esport. S’incorpora a Espanya, amb l’objectiu d’instaurar a les etapes formatives dels estudiants l’esport com a pràctica sana, a la vegada que prevenir l’obesitat infantil i el sedentarisme.

S’han fet també molts esforços per “educar” al ciutadà en aquest aspecte. Tots recordarem els diversos programes que els organismes públics anaven publicitant sobre alimentació equilibrada i exercici moderat. També serveis com el “Bicing” a Barcelona s’han considerat no només una eina de transport ecològic sinó una estratègia vehicular per fomentar la pràctica d’exercici físic a la ciutat. Podríem també parlar de les innumerables inversions que s’han fet en pavellons municipals, instal•lacions esportives i plataformes “outdoor” per exhibir espais a l’aire lliure on hom pot estar en contacte amb l’esport contínuament. Fet històric per mi també va ser la candidatura simultània de dos ciutats espanyoles (Madrid i Sevilla) per ser Ciutat als Jocs Olímpics.

Espai al aire lliure. Imatge extreta de buscadors.

Tota aquesta dedicació semblava dirigir també l’estratègia en enfortir als professionals. Si tanta importància dones a fer del teu país un espai on l’activitat física i l’esport siguin pioners, és lògic pensar que els teus professionals seran els més bens preparats i qualificats, oi?

Doncs no. La opció escollida ha sigut oposada. Liberalitzar l’exercici professional i privar als llicenciats i graduats en educació física de cap reserva d’espai laboral, a més de menysprear unes persones i unes universitats que han destinat anys de la seva vida en fer d’aquesta disciplina una via de dignificar l’esport i l’educació.

De totes formes, i com sempre passa en aquests casos, el més efectiu elogiar és recordar els beneficis del que defenses. I així m’agradaria acabar. Deu raons per les quals recomano comptar amb un Llicenciat en Educació Física:

1. En moments actuals on l’Educació a nivells reglats, a Espanya està perdent molts dels seus drets, recolzar als Educadors Físics és una mostra de fermesa cap a l’Educació de Qualitat
2. Perquè a nivell universitari és una àrea única de coneixement i aplicació didàctica sobre el cos humà en el seu medi de moviment
3. Perquè la millor forma d’afavorir que tècnics esportius de cursos reduïts puguin incorporar-se laboralment és sent instruïts per professionals d’ordre superior en la matèria
4. Perquè són les persones més idònies per portar a terme la gestió d’instal•lacions esportives, equipaments i materials diversos.
5. Perquè el món dels programes recreatius i esportius requereix d’uns informes professionals que només ells poden recollir.
6. Perquè el control i planificació de les proves esportives en oposicions per a places d’administracions públiques (cossos de polícia, bombers, guàrdies forestals, etc..) ha d’estar a les seves mans.
7. Perquè són ells els encarregats de portar la direcció i la programació dels centres esportius dirigits.
8. Perquè els plans, programes i projectes físico-esportius dirigits per professionals universitaris qualificats donen seguritat i viabilitat a qui els rep.
9. Perquè a l’entrenament esportiu, tots els amants de l’esport volem una assessoria tècnica, una direcció i una coordinació del programa, una avaluació i control de les rutines i uns nivells de desenvolupament d’acords amb una disciplina que compta amb el mètode científic i amb fonaments tant teòrics com empírics.
10. Perquè la formació d’una Llicenciatura o un graduat més una formació de 3er grau els hi permet una preparació vàlida per totes les modalitats esportives, així com un “target” que va des de l’àrea de salut, passant per l’esport a tothom fins a l’oci esportiu i l’alt rendiment.

Només em queda desitjar la millor de les recuperacions a aquest camp al qual també em sento molt lligat i recomanar – sé que ho faran- que es prenguin això de la manera més esportiva possible: assumint la situació, analitzant-la operativament, estudiant la millor estratègia d’actuació, i executant-la.

* http://www.diarioinformacion.com/opinion/2014/02/16/titulo-universitario-ciencias-deporte-profesion/1469812.html

Aquest dilluns s’ha celebrat la gal·la de la Pilota d’Or 2013, amb l’objectiu de premiar el millor futbolista del planeta. Doncs bé, la notícia més comentada a les xarxes socials no fou el guanyador, Cristiano Ronaldo, sinó la indumentària del segon, el vestit vermell llampant amb el qual ens ha obsequiat Lionel Messi.

No és la primera aparició que ens ofereix l’Argentí amb una vestimenta similar; a altres cerimònies ja ha lluït diverses americanes que no tenen res a envejar a les de Sala Martí, il·lustre economista que també va estar al F.C. Barcelona en qualitat de directiu durant l’etapa comandada per Joan Laporta.

Però tornem a aquest vestit vermell. Mirin les imatges de continuació:

Fotografia extreta de google

És evident que el primer estímul que enfoca la nostra retina, és el vestit cridaner de Messi, més enllà que el premi daurat que sosté Cristiano Ronaldo sigui el protagonista de la nit. El crack de Rosario ens ha demostrat en moltes situacions que la seva vestimenta habitual no és gens peculiar, i l’hem vist amb roba de carrer o esportiva absolutament normal. Com a mostra les declaracions prèvies al premi:

Imatge de Google

Perquè doncs, escull situacions en les que sap que el focus l’apunta a ell, davant de milions de persones, per mostrar una imatge que no ens ensenya la resta de l’any?

He sentit de tot: Des d’un pur reclam de marketing per part de Dolce & Gabbanna, que té un reconegut acord comercial amb Lionel, un acord divertit amb la seva dona, que lluïa tota de blau per simbolitzar els colors blaugranes, o un intent de robar protagonisme al principal guanyador de la nit, Cristiano Ronaldo.

Imatge de google.

Fos el que fos, aquestes són les meves reflexions:

1. Dono per descomptat, sense tenir-ne cap prova, que els tres protagonistes sabien qui era el guanyador abans d’anar a la cerimònia. Pelé ho va avançar pels mitjans de comunicació, i estic segur que entre els futbolistes i exfutbolistes que s’encarreguen de l’organització, hi deu haver mil filtracions. Una altra prova n’és el fet que Cristiano Ronaldo, el gran absent els últims anys, s’hagi presentat aquest any amb la seva mare, la seva parella i el seu fill. Per tant, en la meva teoria intuïtiva, consideraré que tots tres ja sabien els resultats generals de les votacions
2.  Que, un cop sabut que el guanyador era Cristiano, s’ha escollit aquesta vestimenta. La veritat és que, desconeixent la intenció de Messi, el que finalment ha provocat ha sigut:

a.Visualment, a la foto conjunta, no pots evitar fixar-te en ell. Després mires a Cristiano              Ronaldo i el seu premi.

b.A les pàgines i els mitjans de comunicació, tothom se n’ha fet eco sigui per bo o per dolent. Moltes bromes però sobre un mateix nom: Leo Messi. Diuen que la popularitat no es mesura en les coses bones que diuen de tu, sinó en quantes coses diuen de tu.

c.Això ja és interpretació meva. El color vermell té molts simbolismes. Segons Lüscher (Test de Lüscher, citat per Del Longo 2001), un dels psicòlegs que més èmfasis ha fet en l’estudi dels colors, el vermell simbolitza l’activitat, les iniciatives i les reaccions als desafiaments. Que cadascú interpreti això com vulgui, però això arriba just després d’haver perdut la primera pilota d’or després de 4 anys consecutius guanyant-la.

d.No dubto que aquesta elecció de vestit i de colors, aquí i ara, ha estat assessorada per gent que té un control mil·limètric de les repercussions mediàtiques del duel Cristiano Ronaldo- Messi. Potser és atrevit dir que això és un: “em busques, Cristiano? Doncs aquí em tens”, però és la primera impressió que m’ha generat veure a Messi així vestit.

No podem evitar que la imatge generi un fort “boom” al nostre voltant, especialment si som una figura pública. Però ho veig com una arma molt poderosa que podem fer servir; volem centrar la nostra atenció en el vestit per evitar tocar altres temes, doncs utilitzarem un color més trencador, volem crear una impressió més propera al grup, tenim estils de roba i de “look” que ens poden fer apropar al grup o  volem aparentar més senzillesa, doncs el mateix. Tenint en compte que la imatge no deixa de ser la punta de l’Iceberg, és un recurs més que ens permet modular certes impressions del públic.

• Del Longo, Nevio (2001). Manual Lüscher: Manual para el uso clínico y no clínico del Test de Lüscher. Santiago de Chile: CDO Consultores. ISBN 978-956-288-861-5.