Els canvis que no digerim

Paul Gascoigne, el mític jugador anglès dels anys 80, ha sigut ingressat fa uns dies degut a un excés en el consum d’alcohol. L’exfutbolista britànic, de 47 anys, es disposava a ser desallotjat de la seva finca per provocar altercats amb els veïns de la zona residencial.

No és la primera noticia que tenim d’un ex- esportista de primer nivell que té dificultats en el seu dia a dia. La llista de personatges cèlebres arruïnats, desnonats, desintoxicant-se o en situació de risc és molt llarga. Parlant en números, la consultora Schips Finanz, Hans Schips (2011),  sosté que la meitat dels futbolistes acaben perdent bona part dels seus beneficis després de finalitzar la seva carrera esportiva. Una de les principals causes, el mal assessorament que reben. Segons Stars & Friends, molts jugadors en actiu reben consell directe d’exjugadors, que promocionen les virtuts d’assessors financers. Després, aquests assessors són els que sovint aconsellen als futbolistes comprar una quantitat indecent de bens immobiliaris amb escàs valor i fons d’inversions especulatius. D’aquesta forma, quan el futbolista comença a perdre bona part dels seus beneficis, disposa de pocs recursos per afrontar els deutes posteriors.

 

Gascoigne foto

Gascoigne, en foto d’arxiu. 

També destaca la quantitat de futbolistes que tenen un agent que s’encarrega de tots els seus comptes bancaris i operacions financeres. Sovint comprovem, com els mateixos familiars exerceixen d’assessors i eviten com sigui tractar amb advocats o agents externs. La veritat és que dóna una forta imatge d’impermeabilitat.

Crida molt la atenció que la dilatada carrera d’un futbolista – 15 o 17 anys al màxim nivell- acostuma a ser dirigida per un únic representant durant tot el període. Això de per si no és cap problema, però si que pot ser-ho quan et sents decebut o traït per una persona propera.

 

Afecció adulta 

 

L’estudi sobre el comportament del nadó i la seva afecció amb la mare ha sigut àmpliament estudiat (Bolwby, 1969). Amb el pas dels anys, però, la teoria es va voler unificar als models d’interacció adulta i Hazan i Zeifman (1994) es centren en aquesta.

Al igual que en el model infantil, una de les màximes en la relació entre 2 persones, es trobar l’equilibri entre la proximitat i la conducta exploratòria o d’autonomia. En aquest sentit, la relació que puguin tenir un futbolista amb el seu representant aniran molt lligades a aquesta teoria; un futbolista que dipositi tota la confiança en un únic representant durant molts anys pot anar veient gradualment com la seva seguretat estarà cada cop més vinculada al estil relacional amb el seu entorn més pròxim, i un canvi en la relació amb aquest entorn serà d’una magnitud molt més gran quanta més dependència hi hagi.

Traduït a exemple, quant la signatura de compres d’immobles, hipoteques, nova escola pels fills, muntatge de la carrera de l’ex – futbolista i moltes més decisions passen pel filtre d’una sola persona de confiança, a més del perill lògic de deixar-ho tot a càrrec d’una sola persona, hi ha el impacte que pot suposar sentir-se defraudat per aquesta persona.

Arribats a aquest punt, el futbolista rebrà molts tipus d’imputs per part de l’entorn; que si “vigila amb aquest representant..” que si “no veus que s’està aprofitant de tu?” que si “ no hauries de confiar tant en ell”. Aquests indicadors poden ser una amenaça per l’afecció  i poden portar a factors vinculats a l’estrès com l’angoixa vs la tranquil·litat o la seguretat vs evitació, segons la forma d’afrontament de cadascú.

Evidentment, hi ha un moment en tota relació afectiva on hi ha canvis, i en el cas del futbolista aquests canvis s’accentuen en la jubilació (als 34-36 anys), on aquest deixa de nodrir-se del caliu dels aficionats, del suport dels companys, de les instruccions de l’entrenador i del “gusanillo” de sortir a entrenar cada dia. Molts futbolistes comenten que el primer símptoma que noten en l’absència de la pràctica esportiva són les rutines. Tu abans no et dutxaves mai a primera hora, perquè anaves a entrenar. Despertar-te i comprovar que no tens cap motiu per no dutxar-te perquè l’entrenament que esperes no arribarà avui és un dels moments més significatius en la comprensió del futbolista sobre un canvi en la seva vida.

 

Aquest factor unit a un deteriorament en la relació amb el representant, per mi és un dels principals desencadenants a l’hora de valorar l’impacte psicològic que reben molts futbolistes i que condicionen la seva salut i les seves condicions bàsiques, a més de la falta d’establiment d’objectius un cop han deixat de jugar a futbol, perquè és evident que no tothom pot ser entrenador, comentarista radiofònic o agent Fifa.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>