Aprofito l’oportunitat i la tranquil·litat que donen les nits d’estiu per rependre els articles que anys endarrere nodrien aquest bloc de pensaments sobre psicologia en general, i psicologia esportiva en particular.

Avui arranquem amb un dels temes en boca de tots aquest any: el boom del futbol femení a escala internacional, com hem pogut comprovar amb diverses evidències. Ja saben, el Mundial Femení de França va quintuplicar els mitjans audiovisuals que havien cobert l’anterior mundial de 2015, diversos camps espanyols van presentar generoses entrades en partits de lliga de campions i copa i fins i tot el Real Madrid s’ha animat, a través de la plaça del Club Deportivo Tacón, a crear la secció femenina d’un dels grans d’Europa. Valgui com a darrer exemple una nota significativa: La final del Mundial Femení 2019, que va enfrontar Estats Units i Holanda, va batre uns records de seguiment d’audiència (11,7 milions d’espectadors arreu de tot el món), superior a la Final de la Lliga de Campions Masculina del present any entre el Tottenham i el Liverpool disputada a Madrid el passat mes de maig (11,3 milions).

Sembla, doncs, que estem en condicions d’afirmar que el seguiment del futbol femení ha evolucionat, almenys mediàticament a un altre nivell. Personalment, celebro aquest canvi perquè tot esport d’alt rendiment s’ha de promocionar i posar a l’òptica de l’espectador, no només com a performance digna de ser observada, sinó com a mirall per a molta gent de tot el que suposa lluitar durant anys i anys per treure el cap a l’èlit de la teva professió o del teu sector i enfrontar-se constantment a les dificultats i a la cara amarga que l’esport sempre té i la càmera sovint no ens mostra.

Ara bé, això és inclusió, com molts diuen? La inclusió es veu de moltes maneres, a les classes de les escoles quan es fan grups de nois i noies mixtes sense males cares i amb naturalitat, des de l’ interès genuí dels pares, des de les porteries del carrer Siracusa a Gràcia que acollien a tot tipus de nen i nena que volgués jugar i disculpeu-me el llenguatge més barruer (“moros”, “gitanos”, “negres”, “coixos -futbolísticament o literalment-” i maricons”, com ens descrivíem gràficament en un entorn molt menys sensible gramaticalment fa 25 anys, però proper i càlid que  judicis de valors que feia que després tots ens saludessin si coincidíem a la carnisseria guardant el torn. L’ inclusió es fa a l’esport de base, a les famílies, als carrers i a les escoles. No oblidem aquest fem mentre veiem créixer exponencialment el seguiment de l’esport femení i ens donem per satisfets.