Avui m’uneixo a la causa d’un sector que últimament ha rebut fortes sotragades: Els llicenciats i Graduats en Educació Física.

Parlo, concretament, de dos episodis. M’agradaria parlar primer d’un fenomen que s’està proliferant, els preparadors físics sense llicència ni coneixements específics sobre la matèria. En la majoria de casos, exposen als clients a situacions de risc i a programes descompensats que no han passat cap prova de garantia, responent a desitjos de “resultats miraculosos “ en el mínim temps possible. Deixant de banda lo recomanable que resulta seguir un pla de preparació basat en un pilar de coneixements contrastats i una atenció individualitzada en tot programa de salut, també em sorprèn –en tots els camps- la moda de satisfer al client reforçant les seves “falses necessitats” i obviant el que sí cobreix els educadors físics; la inculcació d’una forma de cuidar, escoltar i respectar el teu cos a llarg termini,com a forma de vida.

El segon episodi el considero com un “ok” del primer. Des del ministeri d’esports, cultura i educació, s’ha presentat un avantprojecte de Llei de Col•legis i serveis professionals que valida l’entrada laboral als serveis esportius a persones que no disposin de cap certificació superior en la matèria*. Això es tradueix en que serveis com els del “pati obert”, fomentats pel desenvolupament de la pràctica esportiva, gimnasos, activitats físiques en centres cívics o programes d’orientació física diversos no hauran de contractar cap llicenciat en educació física, cosa que sí havien de fer fins ara.

Classe d’Educació física, imatge extreta de google

L’Educació física – com bé recull l’enllaç al final de l’entrada – és una carrera universitària que a Espanya s’introdueix més tard que a països punters d’Europa. A Murcia, per posar un exemple, des del 1991 s’imparteix la Diplomatura de Magisteri en Educació Física, MEF, però fins a l’any 2006 no s’implanta la Llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i Esport. S’incorpora a Espanya, amb l’objectiu d’instaurar a les etapes formatives dels estudiants l’esport com a pràctica sana, a la vegada que prevenir l’obesitat infantil i el sedentarisme.

S’han fet també molts esforços per “educar” al ciutadà en aquest aspecte. Tots recordarem els diversos programes que els organismes públics anaven publicitant sobre alimentació equilibrada i exercici moderat. També serveis com el “Bicing” a Barcelona s’han considerat no només una eina de transport ecològic sinó una estratègia vehicular per fomentar la pràctica d’exercici físic a la ciutat. Podríem també parlar de les innumerables inversions que s’han fet en pavellons municipals, instal•lacions esportives i plataformes “outdoor” per exhibir espais a l’aire lliure on hom pot estar en contacte amb l’esport contínuament. Fet històric per mi també va ser la candidatura simultània de dos ciutats espanyoles (Madrid i Sevilla) per ser Ciutat als Jocs Olímpics.

Espai al aire lliure. Imatge extreta de buscadors.

Tota aquesta dedicació semblava dirigir també l’estratègia en enfortir als professionals. Si tanta importància dones a fer del teu país un espai on l’activitat física i l’esport siguin pioners, és lògic pensar que els teus professionals seran els més bens preparats i qualificats, oi?

Doncs no. La opció escollida ha sigut oposada. Liberalitzar l’exercici professional i privar als llicenciats i graduats en educació física de cap reserva d’espai laboral, a més de menysprear unes persones i unes universitats que han destinat anys de la seva vida en fer d’aquesta disciplina una via de dignificar l’esport i l’educació.

De totes formes, i com sempre passa en aquests casos, el més efectiu elogiar és recordar els beneficis del que defenses. I així m’agradaria acabar. Deu raons per les quals recomano comptar amb un Llicenciat en Educació Física:

1. En moments actuals on l’Educació a nivells reglats, a Espanya està perdent molts dels seus drets, recolzar als Educadors Físics és una mostra de fermesa cap a l’Educació de Qualitat
2. Perquè a nivell universitari és una àrea única de coneixement i aplicació didàctica sobre el cos humà en el seu medi de moviment
3. Perquè la millor forma d’afavorir que tècnics esportius de cursos reduïts puguin incorporar-se laboralment és sent instruïts per professionals d’ordre superior en la matèria
4. Perquè són les persones més idònies per portar a terme la gestió d’instal•lacions esportives, equipaments i materials diversos.
5. Perquè el món dels programes recreatius i esportius requereix d’uns informes professionals que només ells poden recollir.
6. Perquè el control i planificació de les proves esportives en oposicions per a places d’administracions públiques (cossos de polícia, bombers, guàrdies forestals, etc..) ha d’estar a les seves mans.
7. Perquè són ells els encarregats de portar la direcció i la programació dels centres esportius dirigits.
8. Perquè els plans, programes i projectes físico-esportius dirigits per professionals universitaris qualificats donen seguritat i viabilitat a qui els rep.
9. Perquè a l’entrenament esportiu, tots els amants de l’esport volem una assessoria tècnica, una direcció i una coordinació del programa, una avaluació i control de les rutines i uns nivells de desenvolupament d’acords amb una disciplina que compta amb el mètode científic i amb fonaments tant teòrics com empírics.
10. Perquè la formació d’una Llicenciatura o un graduat més una formació de 3er grau els hi permet una preparació vàlida per totes les modalitats esportives, així com un “target” que va des de l’àrea de salut, passant per l’esport a tothom fins a l’oci esportiu i l’alt rendiment.

Només em queda desitjar la millor de les recuperacions a aquest camp al qual també em sento molt lligat i recomanar – sé que ho faran- que es prenguin això de la manera més esportiva possible: assumint la situació, analitzant-la operativament, estudiant la millor estratègia d’actuació, i executant-la.

* http://www.diarioinformacion.com/opinion/2014/02/16/titulo-universitario-ciencias-deporte-profesion/1469812.html