Ahir, dimarts 18 de febrer, P.E. Assessors va fer la seva primera xerrada a un club d’escacs. Concretament, al club de l’Espiga Les Corts. Personalment, com a primera presa de contacte, va ser una experiència molt profitosa i plena de reflexions. Però anem per parts.
Es van reunir a la sala d’actes del club més d’una vintena d’assistents, la majoria d’ells federats i jugadors habituals, del que en podríem dir “seguidors” d’escacs. Saps que algú és un seguidor si a les 19h de la tarda d’un dia laborable, després d’haver estat fent una classe d’hora i mitja a alumnes de la mateixa disciplina, es queda embadalit davant de la pissarra – tauler tractant de desxifrar la jugada que planteges per començar la xerrada.

Fotografies gentilesa d’Àngel Brave.(http://www.angelbrave.cat/)

La xerrada va durar 1 hora aproximadament. La idea d’aquesta nova entrada no és reproduir el contingut de la xerrada, però si mostrar els aspectes que més destaco de tot plegat:

- La receptivitat: Hi ha molts entorns que són poc receptius a rebre xerrades d’un “agent extern”. Celebro molt que a l’Espiga no fos així. La percepció que em va donar és que la gent podria ser escèptica, però va escoltar amb interès d’obtenir informació sobre què pot aportar la psicologia de l’esport al món dels escacs. Penso que va sorprendre el concepte de que la psicologia esportiva és una disciplina molt “ecològica”, que s’informa – i interactua- amb tota l’essència de la disciplina amb la que treballa. Que no va per lliure, que té molt en compte la direcció de creixement que marca l’entrenador i analitza minuciosament les rutines d’entrenaments que té tot competidor. Desitjo que aquesta percepció cada cop vagi girant més i la disciplina s’entengui com una font més on l’esportista pot progressar.

- La versatilitat: Un club d’escacs pot reunir edats molt diferents i plantejaments davant del joc absolutament oposats. Vam recollir la següent dada: Espanya és el país que actualment té més gent federada, però tot i això, no és una selecció puntera en l’àmbit de competició mundial. T’indica que hi ha gent que utilitza els escacs com una eina d’entrenament d’habilitats cognitives, com un passatemps que compartir amb bons companys, o com un instrument de superació, i perquè no, d’autorealització. Davant de tanta varietat de prioritats, un pot entendre que la magnitud del tauler reuneix a moltes personalitats diverses. Això parla de la riquesa en l’ interacció que es produeix.

- La singularitat: Que els escacs presenten aspectes únics a tenir en compte: Un d’ells, i que per mi està lligat directament a un fenomen “ampli” entre els esportistes: el “burning out” o sobreentrenament, dificultat que acostuma a ser alertada per l’esportista a través de sobrecarregues musculars i altres factors fisiològics. En els escacs, tenim altres mesures per detectar el sobreentrenament de l’esportista. Aquest “desgast”, si no es localitza aviat, acaba desembocant en respostes psicosomàtiques per part del jugador, ja que al no poder canalitzar l’excés destrés, símptomes com l’ insomni, canvis bruscos d’estat d’ànim, dolors cervicals, etc.. acaben apareixen.

- Possibilitats. Que, malgrat les discussions al respecte, es pot treballar en modalitats en les quals el psicòleg no hagi participat com a esportista. Això si, requereix d’una dedicació i implicació màxima i l’esforç de provar l’activitat vivencialment per entendre l’essència de la pràctica.

Res més. Des d’aquí donar les gràcies a l’asssistència dels participant i a la seva bona predisposició a fer de la xerrada un procés bidireccional. Menció especial per Àngel Brave, que es va encarregar de la fotografia i del suport tècnic amb la màxima eficiència. També agrair a Ramir Artigas la seva gestió en la difusió de l’acte.