Archivo por meses: octubre 2013

La percepció del rol del psicòleg esportiu

Parlo i parlo amb diferents professionals de l’esport durant el meu dia a dia de temes molt diversos -dels problemes reals que tenen els esports d’iniciació per donar-se a conèixer més enllà del futbol i del bàsquet, del nou boom dels corredors amateurs, del la recent fallida en la candidatura de Madrid, de la importància de qualsevol esport en la consecució d’algun patrocinador per poder créixer…- i acabem parlant sempre d’esport i psicologia. Les meves grans passions.

La veritat és que percebo cada cop més una clara consciència per part de tothom de la importància que exerceix la “vessant psicològica” en el món de la competició. Molta gent diu “hay que tener cabeza”, “hay que ser fuerte”,” tienes que tener lo de adentro bien amueblado”. Cadascú amb les seves paraules, però en el fons tots parlen d’un concepte similar.

En relació a aquest tema, podem trobar diversos estudis que relacionen perfils psicològics lligats a esportistes d’èlit. Daniel Gould (2003), fundador i co-ditor de la revista “Sport Psychology”, estudia a través de 10 esportistes olímpics i evidencia una sèrie de correspondències entre tots ells: alta motivació i compromís, optimisme i positivisme, perfeccionament, habilitat per focalitzar l’atenció, capacitat per manegar l’estrès, intel·ligència esportiva i fortalesa mental.

De la mateixa forma, Buceta, Gimeno i Pérez Llantada (2001), parlen de la utilitat d’un instrument d’avaluació que permeti mesurar 5 dimensions psicològiques relacionades amb el rendiment (control d’estrès, influència avaluació del rendiment, cohesió de grup, habilitat mental i motivació). Les dimensions o les característiques varien en funció de l’estudi, de la mostra i de la disciplina esportiva, però el més interessant és constatar que la corrent majoritària recolza que hi pot haver característiques psicològiques lligades al rendiment.

Ara bé: cal cultivar aquestes característiques psicològiques? O són un factor amb el que neix l’esportista?També aquest ha sigut objecte d’estudi de nombroses investigacions, que demostren que les estratègies cognitives s’han d’anar perfilant i dissenyant segons la situació, de la mateixa manera que el treball tècnic, tàctic i físic es va reforçant dins el programa d’entrenament d’un esportista. Isabel Balaguer (1994) a través del seu llibre “Entrenamiento psicológico en el deporte: principios y aplicaciones” planteja quines poden ser les pautes d’entrenament psicològic aplicades al món de l’esport.

Així doncs, podem parlar d’un acord general sobre aquests dos aspectes; per una banda, que les característiques psicològiques són una eina valuosa per poder afrontar la competició i aconseguir un rendiment òptim, i per l’altra banda, que aquestes característiques s’han d’anar reforçant i potenciant al llarg de la vida.

Així doncs, si aquests dos conceptes són més o menys compartits per la majoria esportiva, què fa que encara no es tingui present el psicòleg esportiu en molts àmbits?

  Aquesta pregunta ja genera més controvèrsia, perquè si bé és cert que cada cop són més equips i professionals esportius que es posen en mans de suport psicològic, encara hi ha gent que té certes reserves a comptar amb un psicòleg dins l’equip de treball.

Sota el meu punt de vista, hi ha 4 aspectes principals que indueixen a aquest fenomen:

1.       Confiança en l’autogestió: Si una cosa va bé, per què s’ha de canviar? Si històricament tothom s’espavilava sense psicòleg esportiu, perquè he d’invertir temps, esforç i diners complementaris en aquesta activitat?

 Desinformació i distorsió sobre la figura del psicòleg esportiu: Actualment, encara falta més coneixement sobre la figura del psicòleg, a més d’existir una clara percepció a que “el psicòleg només intervé quan hi ha problemes” o quan l’esportista “no està bé mentalment”, o “és dèbil”. Aquestes són algunes de les afirmacions que em trobo, més freqüents, així com que només “motiva” a l’esportista.

3.       Impermeabilitat en el gremi: El cert és que el psicòleg esportiu també ha de fer autocrítica. Durant anys hem generat una imatge de despatx hermètica i gens vinculada a la resta del staff tècnic, que a diferència del psicòleg sí està present als entrenaments i treballa dins d’un programa conjunt. Aquesta imatge projectada pel psicòleg ha generat dubtes sobre quin tipus de treball es realitza i la seva eficàcia.

4.       Intrusisme professional i criteri poc diferenciat de les competències: Per a la majoria d’esportistes amb els que tracto en el dia a dia, el paper del coaching esportiu, el psicòleg esportiu o l’entrenador personal que assessora psicològicament, és indiferenciat. És cert que un psicòleg esportiu pot tenir formació de Coaching comlementària, però també és ben cert que actualment hi ha molts cursos de formació per a Coachings  que no requereixen formació universitària. El fet que professionals d’especialitat tan diversa exerceixin una tasca similar pot donar una sensació de poca seriositat a l’usuari.

Òbviament, aquests 4 punts també són susceptibles a ser contrargumentats, i aquesta hauria de ser una de les principals tasques dels professionals d’aquests sector:

  Confiança en l’autogestió: És lícit que molts esportistes creguin en les seves pròpies capacitats. És més, ha de quedar ben clar que un esportista que ha aconseguit progressivament superar-se, o superar a contrincants, aconseguir objectius, i millorar paràmetres del seu rendiment personal, JA REALITZA SEGURAMENT PER SÉ UN BON TREBALL TÀCTIC, TÈCNIC, FÍSIC I PSICOLÒGIC. Ara bé, tenir la visió externa d’un professional de la psicologia aplicada et permet fer dissenys més acurats i exhaustius d’objectius a consolidar i tasques a millorar així com a traçar estratègies per competir de forma més regular.

2.       Desinformació i distorsió sobre la figura del psicòleg esportiu: Joaquín Dosil (2004) ja destaca la importància d’especificar  bé les àrees bàsiques d’actuació i el rol del psicòleg esportiu. Williams (1991) ens dona la pista que el paper del psicòleg no només queda reduït al entrenament mental amb esportistes d’elit, sinó que també engloba una gran tasca didàctica i pedagògica tant orientada a la iniciació esportiva com a l’assessorament i a la formació d’entrenadors i àrbitres, entre altres professionals de l’àmbit.

3.       Impermeabilitat en el gremi: És molt legítim que el treball que es realitzi amb l’esportista tingui la més absoluta privacitat i que com a professionals d’una ciència de la salut i un servei a disposició de la gent, tinguem la màxima cura i respecte pel codi deontològic. Tot i això, la imatge del “psicòleg que té el secret de la Coca-cola” al seu despatx i que no es comunica amb l’staff tècnic no beneficia en absolut aquesta disciplina. Personalment, en els múltiples equips de futbol que he pogut visitar, m’he trobat una interacció més rica del que pensava entre entrenadors, fisioterapeutes i psicòlegs, tot i que encara és millorable. En aquest sentit, un exercici d’informació i exposició del psicòleg cap al públic i la seva tasca, facilitaria la confiança per part del usuari.

4.       Intrusisme professional i criteri poc diferenciat de competències: Durant anys és compartida l’opinió de que la formació especialitzada i de qualitat és el que dóna el valor afegit a un servei. En aquest sentit, la psicologia esportiva és una branca de la piscologia aplicada, professionals els quals són llicenciats en psicologia formats dins de la banca de ciències de la salut, amb especialitat en ciències de l’activitat física i l’esport. El coaching és una formació que engloba diferents nivells de concreció: des de la formació bàsica, que no requereix estudis universitaris, fins a la que complementa l’exercici professional dels psicòlegs esportius.

 Aquests serien els punts més crítics sobre la percepció externa de la psicologia esportiva. A través d’aquest blog personal, farem difusió periòdicament de notícies d’actualitat per tal que la gent pugui saber una mica més sobre aspectes psicològics lligats al món de l’esport. Comencem!

Referències

Balaguer, I. (1994). Entrenamiento psicológico en el deporte: principios y aplicaciones

Dosil,J. (2004). Psicología de la actividad física y el deporte.

Gimeno, F., Buceta, J.M. y Pérez-Llantada, M. (2001): El cuestionario “Características Psicológicas Relacionadas con el Rendimiento Deportivo” (C.P.R.D.): Características psicométricas. Análise Psicológica, 1(XIX), 93-133.

Gould, D., (2003): Características psicológicas de los campeones. Revista Alto Rendimiento, Vol. 2, Nº. 9, 2003.

Williams.J. (1991), Psicología aplicada al deporte.

Benvinguts a “Cabeza”

“Cabeza” és una expressió que he sentit a molts entrenadors de diversos esports. Serveix per reclamar l’atenció per part de l’entrenador, per donar una pausa, per emfatitzar en una línea estratègica, per reforçar el treball tàctic, per avisar o advertir sobre un comportament inadequat. L’entenen els nens, els adults, qui porta 2 entrenaments o qui porta anys amb l’entrenador.

Dono la benvinguda des de “CABEZA” a un espai que serveixi per seguir parlant sobre diferents temes relacionats amb el món de l’esport a tothom qui estigui interessat en la psicologia esportiva.