El passat 20 d’Octubre, a la carrera de Moto GP a Phillip Island, Austràlia, la nota destacada fou la desqualificació de Marc Márquez, flamant campió mundial. A causa de la penalització, Jorge Lorenzo va aconseguir retallar uns punts importantíssims i convertir la recta final del campionat en un cara a cara entre els dos pilots. Sobre la desqualificació de Márquez, el pilot balear va comentar que “ja era hora que es compensés la meva mala sort” – en relació a les dues caigudes que ha patit aquest curs amb lesió inclosa d’espatlla-

L’afirmació de Jorge Lorenzo pot tenir varies lectures: Que ell atribueix a la mala sort les caigudes sofertes aquesta temporada, que la mala sort és “seva” com a característica diferencial respecte la resta de pilots o que estava frisant per veure com aquesta mala sort es traslladava a altres pilots.

Però no parlarem sobre l’incident ni les seves causes. Parlarem sobre quines creiem que són les causes dels nostres èxits i fracassos.

 Imatge de google

Teories atribucionals i control de les situacions

 La gran majoria d’esportistes d’èlit, tenen entre diferents trets principals, una gran dedicació a la tasca i al perfeccionament de la seva activitat esportiva. Per tant, com tot ser humà, quan les coses no surten com esperem, intentem entendre el per què. A què atribueixen els esportistes, les seves derrotes o victòries?

Hi ha moltes teories sobre el tema. Molta gent apartada del món dels corredors es fa creus que pilots tant jovenets s’estiguin jugant el tipus cada setmana per tot el món conduint la moto al límit i fan comentaris tals com “pobrets, van amb tant poca protecció” o “és que el genoll que els hi està a punt de tocar a terra”. Què fa que aquesta gent vegi als corredors com a extraterrestres?

Kelley (1973), contempla dins del procés atribucional 3 factors: Exclusivitat, consens i consistència. D’aquesta manera, una persona que hagi conegut a Àlex Crivillé amb 6 anys encantat amb una moto de joguina, farà una atribució basada en la exclusivitat: “es que a l’Alex des de petit li han encantat sempre, les motos”, mentre que a algú que l’hagi vist setmana darrere setmana a un circuit de Kart de petit, a vegades plorant i a vegades rient, pensarà que la consistència, la força de repetir situacions on l’element comú ha sigut la motocicleta, ha acabat sent la causa de la seva gran afició a aquest món. Per últim, algú que hagi conegut el seu entorn, i hagi vist que tota la família ha tingut tradició en el motor o un negoci en un taller de mecànic, podrà pensar que el consens ha sigut la causa principal. Aquests 3 factors han suposat una bona guia per poder entendre el perquè de la inclusió i la passió a un esport o un altre per part dels esportistes.

Pel que fa a les percepcions pròpies que fan els esportistes sobre el seu rendiment, poden ser internes o externes. Weiner (1972), a partir de la Teoria Atribucional de Heider (1944, 1958), dota a la teoria inicial de dos noves dimensions, estabilitat i locus de control. La estabilitat serveix per veure si l’esportista valora la causa del seu rendiment com a element recurrent dins la competició (p.ex: un motociclista que es troba amb un circuit determinat que se li dóna malament, i que atribueix el circuit com una variable estable, que any, darrere any, se li dona malament pel traçat i les condicions ambientals) o com a inestable (p.ex. el fet de que els comissaris de pista decideixen sancionar-lo un cop de manera injusta, no significa que torni a passar a la següent carrera). El locus de control defineix la responsabilitat que té el subjecte sobre l’activitat. Si jo partit darrere partit, carrego contra el àrbitre, contra les condicions de la pista i contra tots els aspectes aliens al meu rendiment, estic manifestant un locus de control extern, com dir que “ha sigut mala sort” o que “l’àrbitre ens ha robat el partit”. Mentre que un locus de control intern tendirà a atribuir l’esportista com a màxim responsable del resultat, amb el risc de menystenir l’adversari o sobrevalorar-se a ell mateix “Aquesta carrera l’he guanyat per mi mateix, la moto no ha tingut influència significativa, ha sigut el meu pilotatge” o “No importava qui tingués al davant, el meu partit ha sigut impecable i per això m’he endut la victòria”.

A partir d’aquí, és fàcil deduir les conseqüències dels extrems, que mai són beneficiosos: un esportista que sempre busqui atribucions externes i que a més les assumeixi com a estables, és possible que tingui altes dificultats per reconèixer la seva pròpia responsabilitat en la manca d’assoliment d’objectius. O al revés, pot ser un esportista, que a tots els esdeveniments on obtingui bons resultats, no valori la seva atribució interna i en canvi sempre sigui el màxim responsable en cas de no obtenir els resultats desitjats.

Amb el pas del temps, el propi Weiner va ajustar la teoria introduint una tercera dimensió: la controlabilitat. Aquesta última es pot contemplar d’una manera palpable en el món esportiu, com reneguem i recriminem en el dia a dia la falta d’esforç d’un esportista perquè pensem que és un element controlable que depèn únicament de la seva voluntat mentre que les capacitats físiques d’un esportista sovint les veiem com un element incontrolable.

En general, els esportistes de competició, tendeixen a fer una preparació exhaustiva i depurada, de totes les variables que poden controlar, i l’aparició d’elements incontrolables molts cops suposa una alteració molt gran en el plantejament de l’esportista, lo qual suposa una pista d’un exercici de treball aplicable en els entrenaments rutinaris: exposar a l’esportista a situacions incontrolables, no perquè les hagi de resoldre, sinó per veure com reacciona davant d’elles, i que aquest aprengui a tolerar-les com una possibilitat de la competició sense que això hagi de repercutir de manera significativa en el seu estat d’ànim.

Referències

Heider, F. (1944). Social perception and phenomenal causality. Psychological Review, 51, 358-374.

Heider, F. (1958). The psycholohy of interpersonal relations. New York: John Wiley and Sons.

Kelley, H. (1973). «The process of causal atribution». American Psychologist (28). ISSN, 107-128.

Weiner, B. (1972). Theories of motivation: From mechanim, to cognition. Chicago: Rand McNally.